La vida ja és prou complicada

Publicat al número 41 de "Les Notícies de llengua i treball" (octubre 2015) Com a docent amb uns quants anys a l’esquena ensenyant el català, agraeixo l’oportunitat de poder donar el meu parer sobre la direcció que hauria de prendre la propera edició de la Gramàtica de la llengua catalana. Jo sóc dels que pensen que la principal preocupació dels que estimem el nostre idioma hauria de ser que tots els que vivim aquí el vulguem parlar, el sapiguem parlar i el fem servir. Pronunciar malament, no ajustar-se al registre adequat o tirar d’un vocabulari poc genuí em sembla, al costat de NO parlar-lo, una mera anècdota. Com diria el filòsof: l’important és existir, després ja veurem com ho fem. Quant a una gramàtica normativa, hauríem de tenir en compte que incideix de manera especial sobre aquells que s’acaben de llançar a la piscina. Especialment permeables a la lògica humana del m’agrada fer el que faig bé, els nous aprenents nedaran més aviat i més sovint com abans assimilin les regles que se’ls nsenyin, com més segurs se sentin. I és per això que, si acceptem que la salut del català depèn en gran mesura dels progressos dels nouvinguts lingüístics, les normes amb què es pretén regular-lo s’haurien de simplificar —naturalment, sempre que la simplificació no comporti una pèrdua de les seves potencialitats. Vegem-ho amb un exemple. Una de les funcions de la dièresi, en català, és la d’indicar que combinacions de vocals que generalment «s’emeten en un sol cop de veu» s’han d’emetre en dos. Els dos puntets permeten que algú que es troba per primera vegada davant la paraula veïna sàpiga que ha d’articular ve-ï-na i no veina. Aquí la norma pot ajudar i, per tant, està bé mantenir-la. Però per què mantenim unes dièresis que no coincideixen amb la síl·laba forta d’una paraula? Si la immensa majoria de catalanoparlants diem espontaneïtat i veïnatge unint e i i, per què cal marcar-ne gràficament la separació? No es podria estipular que els derivats dels mots que porten dièresi s’han de pronunciar com si també en portessin? Així la correcta pronunciació d’aquests mots quedaria assegurada amb una llei a la qual solament haurien de recórrer els usuaris especialment interessats en la prosòdia —professionals de la interpretació, poetes... I, ja posats, què guanyem d’estalviar-nos la dièresi en el futur, el condicional, el gerundi i l’infinitiu dels verbs acabats en -uir ? Complicar la vida d’estudiants que finalment han entès per què conduït porta dièresi i conduíem, accent?